Aturar el monstre, posar en marxa el decreixement

Les masies de Cal Cases i de Clapers, al Bages, van acollir, entre el 4 i el 6 de juliol del 2008, la “Trobada de Moviments Socials: Posem en marxa el decreixement, construïm contrapoder”, organitzada per Temps de Revoltes.
La trobada era la culminació la Marxa pel Decreixement, que es va dur a terme des del febrer passat per prop de seixanta poblacions catalanes, amb una part final per diversos barris de Barcelona. La gent que hi va participar es desplaçava en bicicleta i amb un vehicle elèctric de suport. Al llarg de tota la marxa, van ser acollits per milers de persones de multitud de col·lectius i organitzacions, gent molt diversa en les seves actituds i pensaments però que coincidien en el fet que davant del desgavell a on l’actual sistema industrial i econòmic ens està portant cal fer alguna cosa encaminada realment a aconseguir un canvi de model social, un canvi de mode leconòmic. La revolució? Potser sí, però la revolució sobretot personal que tot això comporta, la revolució dels costums i de les maneres de fer. No sé quinaha estat la fórmula emprada pels organitzadors però no hi ha dubte que ha tingut èxit en les seves intencions, perquè de Santa Maria d’Oló, que és el municipi on es troben les dues masies, la gent hi ha marxat amb ganes deposar-se a la feina i començar o continuar el treball de canvi.
A la trobada s’hi han tractat diverses àrees de treball: estratègies de decreixement a nivell local; economia contrahegemònica; autogestió de l’habitatge; autonomia alimentària; model territorial i defensa del territori; relació camp-ciutat; mitjans de comunicació; aigua; energia i transport; estratègies front el poder polític;coneixements i educació lliure; relacions socials i vida comunitària; i organització. Moltes d’aquestes àrees van canviar de títol durant la trobada,alhora que coincidien, tot i que sembli estrany, en bona part dels objectius.En moltes de les àrees, es van articular projectes reals (no es contemplava la possibilitat de donar idees i idees i no fer res), encaminats tant a dotar-nosd‘autonomia davant del poder, com d’establir llaços d’unió i de col·laboració entre persones i moviments socials que estan per la transformació social passant per la reducció del consum, la defensa del nostre voltant territorial i la no submissió de la vida humana i no humana als negocis d’uns quants.
Enmig de les discussions, amb acords finals concrets, es van poder establir relacions humanes tan profitoses com les conclusions escrites, es van desbloquejar camins que semblaven intransitables i es va apuntar la necessitat del suport mutu entre els humans, entre tots els humans. Que la crisi se la paguin els rics però, sobretot, que la pagui qui la pagui, cal ja ara, sense esperar que sigui passat demà, bastir com més petits projectes contrahegemònics millor.
Dóna gust constatar com els espais de dissidència han crescut tant en els darrers temps als Països Catalans, sirecordem les Trobades contra el Neoliberalisme i la Humanitat de 1996 o de1997, o la Trobada de Moviments Socials Trenquem el Silenci que es va fer uns anys després a Esplugues. I ja no només els relacionats directament amb la lluita contra la màquina, el monstre o com vulgueu dir-li, sinó també els que es basen en propostes aportatives que milloren l’alegria de viure alhora que ens doten d’espais alliberats del poder. És un gust, per exemple, constatar la creació d’un nombre immens de cooperatives de consumidors que no accepten menjar transgènics, per posar només un exemple. De la mateixa manera que fa goig veure prop de tres-centes cinquanta persones comprometre’s a continuar establint ponts, minant el poder en totes les seves expressions i acabar d’aturar la màquina a partir d’allò que li fa més mal, l’economia.
Hi ha teoritzacions que en parlen. Hi ha qui ho ha formulat com a text per llegir i reflexionar-hi. Tenim inclús hi ha qui ho ha titllat d’esquerranisme, arrecerat a l’ombra del marxisme autoritari (aquí com a adjectiu). A Santa Maria d’Oló s’ha materialitzat en forma de realitats. Els qui apostem per les revolucions personals i col·lectives que aconsegueixen autonomies que ens possibilitin la felicitat estem guanyant la partida. I l’estem guanyant segurament perquè hem entès que això no és un joc i per molta bandera i lema que diguis el poder no serà vençut per un altre poder que li copiï les formes i maneres. El poder trontollarà, en canvi, i potser fins i tot caurà quan deixi de tenir súbdits, quan deixi de tenir ramats de gent i es trobi persones. Caurà quan els espais d’autonomia i autogestió siguin tants que ni aquestes paraules siguin capaces de contindre’ls. I al pas que vala crisi i amb el que estem construint, no m’estranya que ho acabem veient i sobretot vivint.
Jordi Martí Font, coordinador de la revista "Catalunya"
www.tempsdere-voltes.cat

Decreixement?
Què tenen en comú els objectors a la Mat, al 4art cinturó, els que rebutgen l'ampliació del port i els veïns afectats per la tercera pista de l'aeroport? Què genera la invasió urbanística de les nostres costes, redueix l'habitat del linx ibèric i es desforesta l'Amazones?Quina és la causa de la falta d'aigua potable i el canvi climàtic? Per què es fan guerres pel petroli i pels recursos minerals? Què passa al món ?Podem trobar respostes si analitzem el sistema actual de creixement continu que sembla no tenir límit: a més consum energètic, més gent, mes cotxes i mes cases, per tant, mes carreteres i mes invasió urbanística. A cada vegada mes electrodomèstics, més necessitats energètiques, que comporten mes centrals i mes línies. A mes indústries, més contaminació, més deixalles, més abocaments.Als països del nord hem aconseguit desviar part de les conseqüències visibles d'aquest creixement traslladant el problema fora. Les nostres industries més contaminants són mogudes a països on les lleis ambientals són mes laxes i es contaminen rius i aqüífers afectant a la població local. En els últims 31 anys, el nostre consum de matèries i energia s'ha multiplicat per dos. Per mantenir el nostre consum actual i ser autosuficients, Espanya hauria de tenir tres vegades el tamany actual.Com uns drogoaddictes, utilitzem la força i els mitjans necessaris per assegurar-nos la dosi del motor bàsic del nostre creixement, el petroli. Les conseqüències d'aquesta addicció son diàriament noticia en tots els diaris.Així doncs, el creixement econòmic es alhora la base de la nostre societat, la religió que ens promet el benestar etern i la droga que impulsa la nostra economia a realitzar actes criminals. En aquesta situació, parlar de decreixement és posar en dubte la base del nostre sistema i posar sobre la taula la seva impossibilitat a mig plaç i les seves conseqüències actuals.No es tracta de tornar a les cavernes, sinó de fer una revisió crítica del que han suposat dos segles de industrialisme creixent. Introduir en l’economia els costos reals dels recursos naturals, relocalitzar la industria i l'agricultura, potenciar el ferrocarril de rodalies, limitar radicalment l'us dels vehicles privats, treballar menys hores i a prop d'on és viu, defensar els espais naturals, conservar la biodiversitat i prohibir els transgènics, eliminar els consum superflus i produir béns perdurables; totes aquestes són propostes concretes que acompanyen la filosofia del decreixement. Hi ha moltes més.Pensar més a fons el decreixement passaria per construir un sistema econòmic i financer que no necessiti de créixer per mantenir-se.